Retribució als administradors d’una societat: despesa deduïble encara que els estatuts no ho estableixin

 

El Tribunal Suprem, en la seva sentència de 9 de maig de 2025 (STS 2127/2025), ha resolt una de les qüestions més polèmiques en matèria fiscal per a moltes societats, especialment familiars: la deduïbilitat a l’Impost sobre Societats de les retribucions satisfetes als socis-administradors, fins i tot encara que els estatuts prevegin que el càrrec sigui gratuït.

Una despesa abans considerada “liberalitat”

El cas analitzat sorgeix en una empresa els socis de la qual eren també administradors. Tot i que els estatuts establien la gratuïtat del càrrec, la societat abonava retribucions pels serveis que aquests prestaven, la realitat dels quals mai no es va posar en dubte.

La Administració Tributària va rebutjar la deducció d’aquests pagaments en l’Impost sobre Societats, qualificant-los de “liberalitats” d’acord amb l’article 14.1.e) del TRLIS. Es basava en la coneguda “teoria del vincle”, segons la qual les funcions d’un administrador formen part inseparable de la seva relació amb la societat i, per tant, si els estatuts no preveuen retribució, qualsevol pagament seria una despesa no deduïble.

El Suprem posa fi a la teoria del vincle

La sentència trenca amb aquesta interpretació restrictiva i estableix una nova doctrina:

• Si les retribucions corresponen a serveis reals, efectius i provats, no poden considerar-se una liberalitat.

• Una despesa onerosa, justificada i orientada al benefici de l’empresa és deduïble encara que els estatuts no prevegin expressament la retribució.

• Correspon a l’Administració demostrar el contrari si vol rebutjar la deducció.

La infracció mercantil no afecta la deduïbilitat fiscal

El Tribunal també deixa clar que la inobservança de requisits mercantils (com la manca de previsió estatutària de retribució) no implica automàticament la no deduïbilitat. L’Administració ha d’aplicar la normativa tributària, no vetllar pel compliment del dret mercantil.

A més, interpreta de manera restrictiva l’article 15.f de la Llei de l’Impost sobre Societats, que exclou les “despeses d’actuacions contràries a l’ordenament jurídic”. Aquesta exclusió només ha d’afectar casos greus com suborns o conductes il·lícites, no simples incompliments formals.

Seguretat jurídica per a les societats

El criteri del Suprem reforça la primacia de la realitat econòmica per sobre de les formalitats estatutàries. El determinant serà que el servei s’hagi prestat, que existeixi un pagament real i que aquest estigui correctament comptabilitzat.

Si es compleixen aquestes condicions, les retribucions als administradors són deduïbles encara que els estatuts estableixin la gratuïtat del càrrec.

Aquesta sentència aporta més seguretat jurídica a les societats i suposa un avenç rellevant per a empreses, especialment familiars, en delimitar quines despeses són deduïbles.