Les empreses han de subministrar cadires ergonòmiques a tots els treballadors a distància?

 

La implantació del treball a distància ha plantejat nous reptes per a les empreses, especialment en matèria de prevenció de riscos laborals i provisió de mitjans materials. Una recent sentència del Tribunal Suprem aclareix fins a on arriben les obligacions empresarials: no hi ha obligació general de facilitar cadires ergonòmiques a tota la plantilla de treballadors a distància, llevat de casos específics.

1. El cas i la decisió del Tribunal Suprem

La Sala de lo Social del Tribunal Suprem ha confirmat la validesa de l'actuació d'una empresa que no facilitava cadires ergonòmiques a tots els treballadors a distància, sinó únicament a aquells amb necessitats mèdiques justificades.
La decisió respon a un recurs presentat per la FeSMC-UGT, que sol·licitava estendre la mesura a tota la plantilla.

L'Alt Tribunal rebutja aquesta pretensió en entendre que la cadira ergonòmica no constitueix una condició general de treball, sinó una mesura preventiva individual subjecta a l'avaluació de riscos de cada lloc de treball.
L'empresa, a més, complia amb la resta d'obligacions bàsiques: proporcionava l'equip necessari (ordinador, carregador, auriculars i ratolí) i abonava 30 euros mensuals de compensació per despeses derivades del treball a distància, xifra superior a la prevista en el conveni col·lectiu.

2. Claus jurídiques de la sentència

El Tribunal basa la seva decisió en diversos arguments de fons:

• No hi ha vulneració del principi d'igualtat, ja que els empleats presencials i els treballadors a distància no es troben en una situació idèntica respecte a les condicions ergonòmiques.

• L'obligació de facilitar material ergonòmic sorgeix únicament quan existeixi una avaluació de riscos específica que determini la necessitat, o una prescripció mèdica validada pel servei de prevenció.

• El risc ergonòmic genèric no n'hi ha prou per si sol per imposar l'obligació de proporcionar una cadira a tota la plantilla.

D'aquesta manera, el Suprem reforça la llibertat d'organització empresarial dins dels límits de la prevenció de riscos laborals.

3. Quan sí que existeix obligació empresarial

La sentència aclareix que les empreses sí que han de facilitar mobiliari ergonòmic o altres mesures específiques en els següents casos:

• Quan l'avaluació individual del lloc de treball detecti un risc ergonòmic concret.

• Si existeix una prescripció mèdica que ho justifiqui.

• Quan el conveni col·lectiu o l'acord de treball a distància ho contempli expressament.

Aquestes mesures s'emmarquen en la Llei de Prevenció de Riscos Laborals i s'han d'aplicar de forma proporcionada i documentada.

4. Implicacions pràctiques per a les empreses

La sentència del Tribunal Suprem aporta claredat normativa en un context on les obligacions en matèria de treball a distància encara generen dubtes.
Les empreses han de tenir en compte els següents punts clau:

• No estan obligades a proporcionar equipament ergonòmic de forma indiscriminada.

• Sí que han de mantenir plans de prevenció actualitzats que contemplin la modalitat de treball a distància.

• La compensació de despeses ha de ser raonable i verificable, conforme al conveni o acord individual.

• S'ha de garantir un procediment intern perquè els treballadors puguin sol·licitar equipament addicional quan hi hagi motius mèdics o preventius.

Aquest criteri judicial permet a les empreses optimitzar recursos i ajustar les seves polítiques internes, evitant costos innecessaris i possibles reclamacions.

La sentència del Tribunal Suprem suposa un avanç en la delimitació de responsabilitats empresarials en el treball a distància.
Confirma que les empreses no estan obligades a subministrar cadires ergonòmiques a tota la seva plantilla, però sí a garantir la seguretat i salut dels treballadors, mitjançant una correcta avaluació de riscos i mesures personalitzades quan sigui procedent.